“...Si en la nostra època és lloat Colom perquè és aquell de qui amb tanta anterioritat s’havia pronosticat: “Vindran temps al pas dels anys en què l’oceà deixarà anar les barreres del món i s’obrirà la Terra en tota la seva extensió” (...), què s’haurà de fer amb qui ha trobat la manera de pujar al cel, sobrepassar la circumferència dels estels, deixar a l’esquena la convexa superfície del firmament? (...) la nostra raó ja no estarà empresonada mai més amb les mordasses dels fantàstics vuit, nou i deu mòbils i motors. Sabem que només hi ha un cel, (...) hem descobert l’infinit efecte de la infinita causa (...) i sabem que no s’ha de buscar la divinitat lluny de nosaltres”.
G. BRUNO: El sopar de les cendres.
- Quina visió de l’univers defensa G. Bruno en aquest text?
2.
“...La filosofia està escrita en aquest grandiós llibre que tenim obert davant dels ulls, vull dir, l’univers, però no es pot entendre si abans no s’aprèn a entendre’n la llengua, a conèixer-ne els caràcters en els quals està escrit.
És escrit en llengua matemàtica i els seus caràcters són triangles, cercles i altres figures geomètriques, sense les quals és impossible entendre ni una sola paraula; si no els entenem és com girar endebades en un fosc laberint”.
GALILEU: L’assagista, qüestió 6.
- Explica per què les matemàtiques són l’única manera d’accedir a l’univers.
3.
“...I no diu també ell que allò que es demostra amb l’experiència i amb els sentits s’ha de posar per davant de qualsevol raonament, encara que sembli ben fonamentat? No diu això clarament i sense dubtar-ne gens ni mica? (...)
Afegiu-hi que nosaltres podem pensar sobre les coses del cel molt millor que no pas Aristòtil, perquè si ell confessava que li era difícil esbrinar coses a causa de l’excessiva distància per als sentits, de fet ve a concedir que qui tingués més facilitats per experimentar amb els sentits, amb més seguretat hi podria filosofar.
Així nosaltres, avui dia, gràcies al telescopi, podem veure trenta o quaranta vegades més a prop allò que per a Aristòtil era llunyà, i podem apreciar cent coses que ell no podia veure, entre altres, aquestes taques del Sol, que per a ell van ser totalment invisibles; per tant, del cel i del Sol, en podem tractar amb més seguretat que Aristòtil”.
GALILEU: Diàleg.
- Quin valor atribueix Galileu al testimoni de les autoritats?
- La defensa de l’observació és conforme amb l’Aristotelisme?
4.
“ Mai el meu propòsit no ha anat més enllà de procurar reformar els meus propis pensaments i de construir totalment en ço del meu (...) Havent après ja al col·legi que no es pot imaginar res d’estrany i tan poc creïble que no hi hagi estat dit per algun dels filòsofs; i, havent reconegut desprès, tot viatjant, que tots aquells qui tenen opinions contràries a les nostres no són pas per això bàrbars ni salvatges, sinó que molts fan ús de la raó tant com nosaltres o més (...), no podia escollir ningú amb opinions que em semblessin preferibles a les dels altres i em trobava com obligat a emprendre jo mateix la tasca de guiar-me.
Però, com un home que camina sol i a les fosques, vaig decidir d’anar tan lentament i de procedir amb tanta circumspecció en totes les coses que, encara que no avancés gaire, almenys em guardés de caure. És més: no vaig voler començar a rebutjar del tot cap de les opinions que s’haguessin pogut infiltrar anteriorment en la meva creença sense haver-hi estat introduïdes per la raó, sinó després d’haver dedicat prou temps a fer el projecte de l’obra que emprenia i a recercar el veritable mètode per arribar al coneixement de totes les coses de què fos capaç el meu esperit”.
Descartes, Discurs del mètode, II. Ed. 62, 1996, pàg. 89-96
5.
“...Atès que llavors tan sols desitjava dedicar-me a la recerca de la veritat, creia que calia (...) rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si, després d’això, restava alguna cosa en la meva creença que fos enterament indubtable. Així, com que els nostres sentits més d’una vegada ens enganyen, vaig voler suposar que no hi havia cap cosa que fos tal com ells ens la fan imaginar. I, com que hi ha homes que s’equivoquen quan raonen, fins i tot respecte de les qüestions més simples de geometria – i hi estableixen paralogismes -, creient que estava exposat a equivocar-me com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falses totes les raons que abans havia pres com a demostracions. I, finalment, considerant que tots els pensaments que tenim quan estem desperts els podem també tenir quan dormim, sense que n’hi hagi cap que sigui vertader,
vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat al meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis (...). Però immediatament després vaig copsar que, mentre volia pensar així, que tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I advertint que aquesta veritat: “ Penso, doncs existeixo “ ( cogito, ergo sum; Je pense, donc je suis ) era tan firma i segura que totes les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig creure que sense escrúpols la podia acollir com a primer principi de la filosofia que cercava”.
Descartes, Discurs del mètode, II. Ed. 62, 1996, pàg. 89-96
6.
“Això no ha de semblar estrany als qui, sabent quants autòmats o màquines de moviment diferents pot fer l’industria de l’home fent servir molt poques peces en comparació amb el gran nombre d’ossos, músculs, nervis, artèries, venes i totes les altres parts que hi ha al cos de cada animal, considerin cos com una màquina que, pel fet d’estar construïda per la mà de Déu, està incomparablement més be ordenada i posseeix moviments més admirables que cap altra de les que poden inventar els homes”
R. Descartes, Discurs del mètode
No hay comentarios:
Publicar un comentario