marzo 31, 2014
marzo 30, 2014
marzo 20, 2014
DIA INTERNACIONAL DE LA FELICIDAD
Hoy, por lo visto, es el Día Internacional de la Felicidad. No sabemos exactamente eso qué significa... ¿Que hoy todo el mundo está obligado a ser feliz...? Ah, pues en ese caso, ¡nos gusta!
De momento, nos quedamos con este pensamiento de Kant para analizar esta mañana:
"La felicidad no brota de la razón sino de la imaginación". ¿Cierto? ¿No?
marzo 19, 2014
EL CONCEPTO DE LO BELLO EN KANT
LA CRÍTICA DEL JUICIO. EL JUICIO ESTÉTICO
La Crítica del juicio completa el
proyecto crítico kantiano y establece la fundación de la estética moderna. El inicio
de la obra hace referencia al deseo de Kant por concluir su obra filosófica
ocupándose del último de los ámbitos de interés: si el entendimiento fue
analizado en la primera crítica (Crítica de la razón pura), la moral y
el deber en la segunda (Crítica de la razón práctica), queda finalmente
en esta tercera obra hacer referencia al juicio estético, el arte, el sentimiento.
Este enlace fue necesario debido
a que, como resultado de su investigación trascendental, se hizo patente la
irresuelta antinomia según la cual todo el universo está ordenado según la ley
de causalidad que entrega el entendimiento, por una parte, mientras que
implícitamente los agentes morales suponen la libertad (causa espontánea) de la
razón al juzgar éticamente. Entendimiento y libertad convergen en el
sentimiento o espíritu de la obra artística.
Para Kant, el juicio estético no
puede depender de un interés ajeno a la propia contemplación del objeto. De
esta manera, se crea una diferenciación entre lo bello y lo bueno, según Kant lo bello no hace referencia a un fin
determinado, sino que es un fin netamente formal, independiente de
la representación de lo bueno. Añade además, que el juicio estético no aporta conocimiento
del objeto, porque eso ocurre mediante
el juicio lógico propio del entendimiento.
El juicio estético reposa de tal manera en fundamentos a priori, y es un juicio es
puro.
Kant distingue entre lo
agradable, lo bueno, lo bello y lo sublime.
·
lo agradable
es aquel tipo de obra que simplemente deleita.
·
lo bueno es estimado o amado por sus atributos o valores objetivos.
· lo bello es aquello que place universalmente sin concepto.
Sólo lo bello entra en el ámbito del auténtico juicio estético, pues es una
complacencia desinteresada y libre, sin reposar en interés alguno, ni el de los
sentidos, ni el de la razón, ni el de la fuerza de aprobación.
· Lo sublime
es un superlativo de la belleza que nuestra imaginación no puede abarcar por
ser absolutamente grande, produce disgusto o conmoción intensa del ánima.
LO
BELLO
Una vez definido lo agradable como categoría
inferior que no debe ser confundida con lo bello, agrega que el atractivo no conforma la belleza.
Hay belleza libre y belleza adherente.
La segunda, en tanto y que atribuida a un concepto (belleza condicionada) le es
atribuida a objetos que están bajo el concepto de un fin particular. Las flores
son bellezas libres de la naturaleza. Pero la belleza de un hombre o de un
caballo, o de un edificio, supone un concepto del fin que determina lo que la
cosa debe ser, y en consecuencia, es belleza adherente.
Respecto al juicio del gusto,
su fundamento es el sentimiento del sujeto y no un concepto del objeto. Sin
embargo, Kant asegura que poseemos una idea de lo bello, un modelo arquetípico
según el cual juzgamos, si bien ese concepto depende por entero de nosotros, y
se admite que los modelos arquetípicos varían según el lugar, el tiempo y la
cultura.
Con referencia a la comunicabilidad del juicio estético,
Kant asegura que esta idea se basa en la existencia de un sentido común. «Sólo bajo el supuesto de que haya un sentido común
(por tal no entendemos, empero, un sentido externo, sino el efecto que proviene
del libre juego de nuestras fuerzas cognoscitivas), sólo bajo la suposición,
digo, de un tal sentido común, puede ser emitido el juicio de gusto». Existe un sentido común en tanto y que los
juicios son comunicables. Ponemos nuestro sentimiento como fundamento al
calificar a algo como bello, pero no como sentimiento privado sino común.
EL
GENIO
La definición del genio según Kant es capacidad espiritual innata mediante la
cual la naturaleza da regla al arte. La creación artística en manos del genio
es un movimiento libre orientado a la explotación de este talento natural. Kant
define diversos factores que son conditio
sine qua non en torno al arte bello:
·
Importancia de la educación artística: Kant
reconoce que el conocimiento de la regla y la forma, los procesos mecánicos de la
técnica, no son la condición que determina el verdadero arte bello, pero sí son componentes necesarios para que el
genio pueda canalizar sus talentos naturales en la creación artística.
· Distingue
entre aquel artista que imita al maestro- al genio- y aquel artista que supera
la imitación para seguir al genio, aprendiendo de los elementos del maestro
pero no limitándose a la copia, sino a la evolución personal sobre las bases de
los artistas anteriores.
· Introduce el concepto de Geist ('espíritu')
dentro del arte. El juego del espíritu en la obra de arte entra en Kant
mediante la imaginación como facultad de
conocer productiva. «La naturaleza nos presta materia, nosotros la
arreglamos para otra cosa, a saber: para algo distinto que supere a la
naturaleza».
· Es menester una relación entre imaginación y
entendimiento. La imaginación es clave para la intuición de la representación del concepto y el entendimiento determina el producto como fin.
· Genio es un talento para el arte y no para la
ciencia, pues esta determinada por reglas propias al proceso cognitivo. En cambio la expresión de ideas estéticas,
que representan la imaginación en toda su libertad sin tutela de reglas, y sin
embargo como conforme a fin con un concepto dado por la naturaleza del sujeto.
marzo 18, 2014
VIGENCIA Y ACTUALIDAD DE LA ETICA KANTIANA
• Cuando Kant hace filosofía de la historia se pregunta si la humanidad va, efectivamente, hacia lo
mejor (idea de progreso), es decir si tenemos derecho a esperar un mundo donde se haya disipado la
guerra e instaurado la paz: conseguir ese utópico estado es un deber; para ello ha de ser necesario que
se creen ciertas condiciones y son estas condiciones las que convierten a Kant en un filósofo de
actualidad:
1. Que la constitución civil de cada Estado tiene que ser “republicana”, o sea, ha de ser
representativa y basarse en la separación de poderes. Nadie dudará hoy en día de la importancia de
que el régimen político sea el democrático, este hecho no hay que atribuírselo sólo al mérito de
Kant, sino también al resto de los ilustrados, como es de justicia.
2. Que se forme una federación de estados libres ( Estado cosmopolita): La paz no es lo natural
entre los hombres, sino una conquista de su voluntad consciente. Los hombres salieron del estado
de naturaleza (“guerra de todos contra todos”) a través de un contrato (social) por el que
renunciaron a hacerse la guerra entre ellos individualmente y someterse a un estado formado entre
todos (Estado civilizado). Pues bien, los estados actuales viven en estado de guerra (estado de
naturaleza) entre ellos, y es preciso, en consecuencia, que pasen a un estado civilizado a través de
un nuevo contrato (esta vez, no entre individuos, sino entre Estados) por el que cada uno de ellos se
sometería a leyes comunes, emanadas de esa especie de Estado Universal . El parecido con la
Sociedad de Naciones o la actual ONU es muy grande.
3. Que se promulgue un derecho internacional (derecho cosmopolitico): se limitará a una
“hospitalidad universal”, el derecho de los miembros de cada Estado a recorrer cualquier lugar del
mundo sin ser considerado como enemigos (libertad de circulación de personas y bienes). Kant
cree que “la violación de un derecho en un punto de la Tierra se hace sentir en todos”. Si todo esto
lo comparamos con los intentos de instaurar un Tribunal Penal Internacional que juzgue, por
ejemplo, crímenes de guerra llevados a cabo en cualquier lugar del mundo, pues vemos que la
historia parece que va, bien es cierto que a trompicones, por los derroteros marcados por nuestro
filósofo. Por otro lado, la circulación de bienes ya es un hecho (globalización) no así la libre
circulación de personas.
• Por otro lado, y para terminar los intentos universalizadores de la ética kantiana tienen su parangón en
la Declaración Universal de los derechos humanos: La dignidad del hombre por encima de todo,
ningún hombre ha de ser tratado como un medio sino siempre como un fin, y esto es válido para todo
ser racional.
CRITICISMO
Por Criticismo se entiende la doctrina de Kant, que sostiene la superioridad de la investigación del conocer sobre la investigación del ser.
Esta corriente está convencida de que es posible el conocimiento para el hombre, acepta que puede llegar a poseer la verdad, puede tener conocimientos que dan certeza, pero que hace indispensable justificar racionalmente la forma como llegamos al conocimiento: es decir, cómo llegamos al conocimiento y en qué forma se nos da la realidad.
 |
"El criticismo examina todas las afirmaciones de la razón humana y no acepta nada despreocupadamente. Su conducta no es dogmática ni escéptica, sino reflexiva y crítica. Es un término medio entre la temeridad dogmática y la desesperación escéptica."
El criticismo es como una dirección especial de la gnoseología, consistente en la averiguación de las categorías apriorísticas que envuelven lo dado y permiten ordenarlo y conocerlo. Por otra parte, , es una "actitud" que matiza todos los actos de la vida humana, siendo la época moderna considerada "época crítica" puesto que en ella se pretendió averiguar el fundamento racional de las creencias últimas.
LA POLÍTICA EN KANT
LA FILOSOFÍA POLÍTICA DE KANT
Kant no va escriure mai una gran obra sobre
filosofia política, a l'estil de les tres Crítiques, sinó el que s'han
considerat sempre "obres menors" en les quals, amb freqüència, no
s'ha volgut veure una filosofia política, com a Idees per a una història universal en clau cosmopolita (1784), La pau perpètua (1795), i Metafísica dels costums (1797), entre
unes altres. I tot això malgrat que amb el seu escrit de 1784 Què és la Il·lustració?, ha quedat
fortament associat als ideals polítics i emancipadors de la Il·lustració, coneixedor ja de la Declaració d'Independència dels
Estats Units de 1776, i a qui es presenta amb freqüència, a més, com un ferm
defensor dels ideals de la Revolució Francesa de 1789, seguint les opinions de Heine, primer, i de Marx i Engels, després.
El pensament polític de Kant està dominat, en efecte, pels ideals de llibertat,
igualtat i valoració de l'individu, propis d'una Il·lustració a la qual Kant se sumeixi i defensa en els seus escrits
polítics. Igual que en l'ètica, -on se li confereix a l'individu, com subjecte moral, la capacitat de convertir-se
en legislador del moral, des de la seva autonomia-, en la política l'individu serà considerat també, com a ciutadà, el subjecte creador del camp de
l'activitat pública comuna.
La capacitat legislativa de l'ésser humà es funda en el caràcter formal amb el
qual Kant concep l'ètica, i que s'expressa en l'imperatiu categòric. Aquest
imperatiu, com a principi formal de la raó pràctica, s'estendrà a tots els
camps d'aplicació d'aquesta, inclosa l'activitat política. Així, no és
d'estranyar que Kant hagi proposat tres
definicions de l'imperatiu categòric, subratllant ja el caràcter universal
de la norma moral, ja el valor intrínsec de l'individu com a fi en si mateix,
donada la seva naturalesa racional i la seva autonomia.
La política, com a espai públic de
l'exercici de la llibertat, està lligada a la noció de dret, fent-la possible.
D'acord amb el caràcter formal de la moralitat, el dret no es concep com un
sistema normatiu de regulació de la convivència, sinó com el marc formal en el
qual s'estableixen les condicions i els límits de l'acció en el camp de la
convivència, de l'exercici de la llibertat. La llei jurídica ha de
tenir, per tant, igual que la moral, un caràcter universal i a priori;
no obstant això, mentre la llei moral s’autoimpone
a l'individu, la llei jurídica se li imposa mitjançant una coacció externa.
La llei jurídica, seguint l'imperatiu categòric, ha de cenyir-se a la
naturalesa racional de l'ésser humà, per la qual cosa Kant afirmarà
l'existència de drets naturals (propis de tal naturalesa racional), que
seran el límit de l'acció de l'Estat. Les relacions entre els individus i, per
tant, l'organització de la convivència, té una naturalesa racional, per la qual
cosa la llei jurídica no pot actuar en contra d'aquesta naturalesa. La
filosofia política kantiana entronca així amb la filosofia política moderna de
l'Estat natural i de les teories del contracte.
Hi ha una naturalesa, anterior a l'organització política dels éssers
humans, que és la font de drets universals contra els quals no es pot legislar,
i que actuen per si mateixos com a principis d'organització de la vida
política, que hauria de tendir a una República universal. A més dels
drets naturals, el legislador, en funció de les necessitats històriques, podrà
desenvolupar lleis (el dret positiu) que corresponguin al desenvolupament de la
societat civil.
En Estat de naturalesa, els éssers humans es troben en una situació de constant
inseguretat, a causa de les amenaces d'uns altres que, per dret natural,
segueixen la seva pròpia voluntat sense tenir en compte la voluntat dels
altres. Vivint en família o en petites comunitats, els éssers humans es troben
a la mercè de les violències d'altres éssers humans aliens a la seva comunitat.
A l'interior del grup hi ha normes de convivència i una autoritat que sanciona
el seu incompliment. Però no hi ha una autoritat que s'imposi a tots els grups
dispersos, per la qual cosa no hi ha seguretat. L'Estat civil, instaurat
mitjançant el contracte, suposa la submissió a una autoritat comuna, per la
qual cosa passa a ser el terreny de la seguretat i del dret. En aquest pas
de l'Estat natural a l'Estat civil no hi ha ruptura, per Kant, sinó continuïtat: mitjançant la
imposició d'una autoritat comuna, els drets naturals, que ja es posseïen en
Estat natural, es poden exercir realment amb seguretat.
Kant concep el contracte social com la condició que fa possible la
instauració del dret públic, pel qual queden garantits els drets
naturals.
En realitat, Kant admet un només dret natural: el de llibertat, del que deriven
tots els altres, els drets civils d'igualtat i d'autonomia. El dret de
llibertat, al mateix temps que garantit, queda limitat pel dret dels altres,
segons l'acord pres per la voluntat pública.
La idea de voluntat pública és clarament de tall rousseaunià, però en Rousseau
la voluntat general representa l'interès comú, mentre que en Kant
representa la garantia de la llibertat individual, és a dir, s'estableix
com un vincle jurídic formal entre els ciutadans, en el qual es funda l'Estat.
D'altra banda, per Kant el contracte no va tenir mai lloc, no és un fet
històric, sinó una categoria o principi racional que opera com un eix de
referència en la construcció del polític i de l'Estat.
Veiem, doncs, com Kant intenta reduir a una única síntesi els dos elements fonamentals
procedents:
1) de les teories liberals (els drets individuals de llibertat)
2) de les teories democràtiques (la sobirania de la voluntat col·lectiva),
que encara segueix inspirant en l'actualitat a autors com a J. Rawls i J. Habermas,
en els seus intents per fonamentar les seves respectives teories del consens.
marzo 16, 2014
CRITICA DE LA RAÓ PURA I DE LA RAÓ PRÀCTICA
QUÈ PUC CONÈIXER, QUÈ HE DE FER I QUÈ HE D'ESPERAR
TEORIA DEL CONEIXEMENT DE KANT
|
|||
Crítica de la Raó pura
|
Facultats cognitives
|
Objecte de coneixement
|
Finalitat
|
Estètica trascendental
|
|
Fenomen
|
Coneixement
Matemàtic
Física pura
|
Analítica trascendental
|
Enteniment : Categories
|
Conceptes
i Judicis |
|
Dialèctica trascendental
|
Raó
|
Idees: Déu
Món
Ànima
|
Pensament metafísic
|
Vida, obra i context històric de Kant
La vida de Kant és una vida dedicada completament a l’activitat intel·lectual, tan com a escriptor com a professor de Filosofia, i absenta d’esdeveniments rellevants pels biògrafs.
Va néixer a Königsberg el 1724, en aquells moments ciutat de Prússia, actualment anomenada Kaliningrad i pertanyent a Rússia. Kant fou, per tants, un filòsof alemany integrat en la cultura alemanya de l’època: la Il·lustració alemanya.
Fou educat en l’estricta religió de la seva mare, el pietisme, una corrent derivada del protestantisme que feia èmfasi en la “pietat” cristiana, però que també cultivava la tolerància enfront els altres.
Kant estudia a la mateixa universitat de Königsberg, on posteriorment en serà professor. S’interessa per totes les qüestions del coneixement: física, astronomia, lògica, matemàtica, història, etc., adquirint una formació integral que li permeté donar cursos de totes aquestes matèries, tant a alumnes de filosofia com a públic en general.
 |
| Königsberg cap el 1766 |
Quan acaba els estudis universitaris accepta la feina de tutor fora de Königsberg, a un centenar de kilòmetres, la distància més llarga de la qual es va allunyar mai de la seva ciutat natal. Al cap d’uns 9 anys hi torna i ja no viatjarà més en la seva vida.
Comença a donar classes de lògica, metafísica, física, geografia, matemàtica, etc., i pel que conten els seus deixebles era un professor excel·lent. Aquest període dura uns 15 anys i els escrits que publica són de temàtica preferentment científica, influït sobretot per la física newtoniana, però combinada amb les influències racionalistes de Leibniz a través de Wolff. El seu primer escrit intenta combinar el concepte de “força” de la física de Newton amb les “mònades” de Leibniz. Aquesta etapa se la coneix amb el nom de període precrític. Al final d’aquest període, Kant s’acosta cada vegada més a la metafísica i com explica més tard ell mateix va ser la lectura de Hume el que el despertar del seu “somni dogmàtic”.
 |
| Universitat de Königsberg |
El 1770, quan Kant ja té 47 anys, aconsegueix la plaça de professor ordinari de lògica i metafísica a la seva universitat, i és el moment en que Kant deixa de publicar i guarda un silenci d’11 anys fins que dóna a la impremta la seva principal obra. Durant aquests anys, Kant madura el seu propi sistema filosòfic, una síntesi del racionalisme i de l’empirisme amb la intenció d’ubicar a la metafísica al seu lloc corresponent, no al costat de les ciències sinó en una altra dimensió. El 1781 publica, per tant, la Crítica de la raó pura. El llibre no va ser gaire ben entès per la comunitat i va rebre algunes crítiques fruit de la malinterpretació. Per això, Kant escriurà una espècie de resum explicatiu amb intenció d’aclarir-ne millor el contingut: es tracta dels Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui presentar-se com a ciència. De totes formes, Kant rectificarà i reescriurà algunes parts senceres de la Crítica de la raó pura i publicarà una segona edició revisada el 1787, edició que s’ha convertit en la considerada definitiva.
 |
| Casa de Kant (esquerra) i Castell de Königsberg |
Un any més tard, el 1788, publica la segona crítica, la Crítica de la raó pràctica, la proposta de filosofia moral o ètica de Kant. I el 1790 dóna a la impremta la tercera crítica, la Crítica de la facultat de jutjar o Crítica del judici, que serà d’importància vital pel posterior desenvolupament de l’idealisme i de l’estètica com a disciplina filosòfica. Així, es dóna per acabat el període crític que es va iniciar el 1770.
 |
| Casa de Kant |
Kant continuarà donant classes i publicant altres llibres fins que la salut li ho permet, amb el conflicte amb la censura descrit més avall arrel del llibre de 1793 La religió dins els límits de la simple raó. El 1795, ja esdevinguda la Revolució Francesa i la Independència dels Estats Units, escriu La pau perpètua, on Kant anticipa la idea d’una institució supranacional que eviti les guerres entre estats (podem considerar que l’ONU n’és el seu actual exponent).
Els darrers anys de la seva vida Kant ja tendrà poques forces però seguirà escrivint fins al final. Mor el 1804 després d’haver begut un tassó de vi, aigua i sucre i pronunciant les paraules “es ist gut” (està bo).
 |
| Tomba amb la famosa inscripció |
Contextualització de Kant
La Il·lustració
Immanuel Kant (1724-1804) viu de ple el segle XVIII europeu, el Segle de les Llums, i com a fill del seu temps ell n’és un dels màxims exponents a Alemanya. No només serà un il·lustrat en el sentit d’abastar el coneixement des de molts dels seus àmbits, científic, filosòfic, polític o religiós, sinó que en serà plenament conscient i escriurà una de les obres més importants per esbrinar en què consisteix la Aufklärung, el seu llibre Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? s’ha convertit en un dels principals referents per entendre aquest període de la modernitat.
De forma breu, Kant respon que la Il·lustració consisteix en què la humanitat aconsegueix la seva majoria d’edat, és a dir, que obté el poder de decidir per si mateixa i no dependre de ningú: autonomia, llibertat, raó, són els principals conceptes que assigna a l’època il·lustrada i són precisament alguns dels conceptes que conformen la seva descomunal filosofia.
En concret, sobre el concepte de “Raó” que els il·lustrats empraven acríticament, sense haver-ne estudiats les seves capacitats i limitacions, Kant elaborarà la sevaCrítica de la raó pura, amb la intenció d’establir-ne les possibilitats i les limitacions que aquesta té.
 |
| Lliçó de Kant |
Kant, apart dels seus escrits pròpiament filosòfics, publicarà llibres sobre física i astronomia, política i religió, aconseguint també renom amb tots aquests. Un dels fets més destacables de la seva vida fou precisament la prohibició, per part del nou monarca prussià (l’antiil·lustrat Frederic Guillem II), de la seva obra La religió dins els límits de la simple raó, segons el rei per anar en contra de les Sagrades Escriptures i amenaçant al pobre professor d’atenir-se a les conseqüències. Kant, com a bon filòsof, no canviarà d’opinió, però com a bon súbdit, guardarà silenci i no tornarà a defensar les seves tesis durant la vida del monarca, però una vegada mort aquest tornarà a publicar l’obra completa.
Com a bon il·lustrat, Kant gaudia de les reunions amb altres intel·lectuals, als que convidava a dinar sovint a ca seva per conversar sobre les més diferents qüestions. Se sap que Kant, que no viatjar mai més enllà d’un centenar de kilòmetres de Königsberg, sorprenia als seus convidats amb informacions de llocs que no havia visitat mai, però la intensa lectura de tot tipus de llibres el feia aprendre de tot.
A les seves classes hi assistiren un grapat d’alumnes que esdevindrien després importants: Herder o Fichte en serien dos exemples. Segons conta el primer, Immanuel Kant era un excel·lent professor, de discurs amè i fins i tot decorat amb sentit de l’humor, cosa que sembla xocar amb l’escriptura feixuga i difícil d’alguns dels seus escrits.
 |
| Kant amb els seus convidats |
De la lectura d’un dels autors més reconeguts de l’època il·lustrada, Jean-Jacques Rousseau, deriva una de les llegendes més populars sobre Kant: es conta que el menut professor era tan puntual en els seus recorreguts per la ciutat que els seus veïns posaven els rellotges en hora en veure’l passar a ell; només en una ocasió Kant no va passar, s’havia quedat llegint l’Emili de Rousseau i la immersió en la lectura el va fer oblidar el pas del temps.
Newton i la ciència
Els primers escrits que Kant va publicar estan dedicats a temes científics. Se sap que va ser la influència d’un professor seu el que el va fer interessar per les teories de Newton. Igual que ja va passar amb Hume, Kant va intentar seguir les passes de l’èxit científic de Newton i va dirigir el seu pensament a aprofundir, per exemple, en el concepte de “força” newtonià però combinant-lo amb la teoria filosòfica de Leibniz, o a teoritzar sobre la gènesi dels sistemes solars, anticipant una teoria que 50 anys més tard va recollir Laplace.
Posteriorment, quan Kant es dedica ja de ple a la filosofia, Newton seguirà jugant un paper fonamental en les seves teories, ja que la física i la matemàtica seran les dues disciplines que han aconseguit progressar des dels seus inicis (no com la metafísica) i establir-se de fet com a ciències. La física i la matemàtica són precisament les ciències que va cultivar Newton: el seu llibre principal es titulaPrincipis matemàtics de filosofia natural.
 |
| Newton |
El racionalisme
Com hem dit a l’apartat anterior Kant emprava la filosofia racionalista de Leibniz en les seves pròpies teories. La influència racionalista també li ve dels anys de formació, la tendència filosòfica de la universitat alemanya era racionalista, sobretot del principal representat alemany del racionalisme, Leibniz, que havia fet escola i un del seus seguidors, Cristian Wolff, n’era un dels màxims representants. Kant, emprarà el concepte de “mònada” encunyat per Leibniz per interpretar el concepte de “força” de Newton en la seva primera obra.
Es pot dir, per tant, que Kant era un metafísic racionalista en els seus orígens.
L’empirisme
Segons explica el mateix Kant, va ser la lectura de Hume el que el va fer despertar del seu “somni dogmàtic”, de la seva creença, com a bon racionalista, que la raó ho podia aconseguir tot sense la intervenció de l’experiència sensorial. La filosofia escèptica de Hume, desmuntant tots els arguments racionalistes per no tenir base empírica, varen fer entrar a Kant en una llarga reflexió per redreçar les seves teories filosòfiques, sobretot per salvar la metafísica del foc a on l’abocava Hume, però també per donar-li un paper a l’experiència en la seva teoria del coneixement que configurarà a la Crítica de la raó pura.
Gràcies a Hume, per tant, Kant produirà finalment la síntesi entre el racionalisme i l’empirisme i l’ajudarà a construir la seva filosofia transcendental, tal i com el mateix Kant l’anomenarà.
 |
| David Hume |
Història i política
Durant la vida de Kant varen esdevenir dos fets rellevants de transcendència històrica: la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Dels dos esdeveniments Kant en destacava que es basessin en una Constitució, el recull de normes basades en la justícia, la llibertat, l’autonomia i la ciutadania, conceptes que ell mateix defensava i que intentarà reflectir en el seu opuscle polític La pau perpètua.
 |
| Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà |
 |
| Portada de La pau perpètua |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)