TEXTOS UNITAT 4

1.

“...Substància s’anomenen els cossos simples, per exemple, la terra, el foc, l’aigua i totes les coses semblants, i, en general, els cossos i els compostos d’aquests, tant animals com dimonis, i les parts d’aquests. I totes aquestes coses s’anomenen substàncies perquè no es prediquen d’un subjecte, sinó que les altres coses es prediquen d’aquestes.

I, en un altre sentit, s’anomena substància allò que és causa immanent de l’ésser en totes aquelles coses que no es prediquen d’un subjecte; per exemple, l’ànima per a l’animal...

Accident s’anomena allò que certament es manifesta en una cosa i se li pot atribuir de debò, però no necessàriament ni en la majoria dels casos.

ARISTÒTIL: Metafísica.

1. Dimonis: del grec daimonia, aquí signifiquen divinitats o cossos celestes.

- Quina és la diferència essencial entre els conceptes de substància i accident?

2.

Aquests són, segons Aristòtil, tots els sentits que admet la paraula “causa”.

“...En un sentit, aquella cosa de-la-qual es fa quelcom, essent allò immanent (en això): el bronze, per exemple, ho és de l’estàtua i la plata ho és de la copa –i també els seus gèneres –.

En un altre sentit, la forma i el model, és a dir, la definició de l’essència i els gèneres d’aquesta (per exemple, de la vuitena és “la proporció de dos a un” i genèricament el nombre), com també les parts de la definició.

A més, allò d’on prové l’inici primer del canvi i del repòs; així, el qui dóna un consell és causa, i el pare ho és del fill, i en general, l’agent ho és respecte del que ha estat fet i allò que produeix el canvi ho és respecte d’allò que resulta canviat.

A més (hi ha la causa entesa) com a fi, i aquest és aquella cosa per a-la-qual: per exemple, el de passejar és la salut. Per què, efectivament, es passeja? Responem: per estar sa, i en respondre d’aquesta manera pensem que hem adduït la causa”.

ARISTÒTIL: Metafísica.

- Identifica en el text les quatre causes aristotèliques.

- De les quatre causes enunciades per Aristòtil, quines et sembla que podrien merèixer aquest nom en l’actualitat? Justifica la resposta.

3.

“...En ser la natura un principi de moviment i de canvi, i en haver-nos proposat nosaltres d’estudiar precisament la natura, no podem ignorar què és el moviment. Perquè, desconeixent què és el moviment, necessàriament també desconeixem què és la natura (...)

I el moviment no existeix fora de les coses, perquè tot allò que canvia, o bé canvia en l’ordre de la substància, o en el de la qualitat, o en el de la qualitat o en el del lloc (...)

Ara bé: ja que dintre de cadascun dels gèneres són coses diferents allò que existeix en acte i allò que existeix en potència, l’acte d’allò que existeix en potència, precisament en tant que és tal potència, és el moviment. Per exemple, el moviment d’allò que és susceptible d’alteració, precisament en tant que és alterable, és l’alteració; i el moviment d’allò que pot augmentar, i no menys de l’oposat, és a dir, d’allò que és susceptible de disminució –perquè no hi ha un nom comú que abraci tots dos processos –, és l’augment i la disminució: i el moviment d’allò que posseeix la potencialitat de néixer i de morir és el naixement i la mort; finalment, el moviment d’allò que és susceptible de translació, és la mateixa translació.

ARISTÒTIL: Física.

- Subratlla en aquest text la definició de canvi segons Aristòtil.

4.

“...La matèria és potència mentre que la forma és acte, i ja que, finalment, el compost de totes dues és l’ésser animat, el cos no constitueix la forma de l’ànima, sinó que, al contrari, aquesta constitueix l’entelèquia (forma o acte) d’un cos. Precisament per això tenen raó tots aquells que opinen que l’ànima ni es dóna sense cos ni és en si mateixa un cos. De cos, per descomptat, no ho és, però sí quelcom del cos, i per això es dóna en un cos i, més precisament, en un determinat tipus de cos: no com els nostres predecessors que l’endossaven en un cos sense preocupar-se de matisar gens ni mica en quin cos i de quina qualitat.

ARISTÒTIL: De l’ànima.

- Per què no es pot donar un ànima sense un cos?

- Quina teoria de l’ànima critica de manera implícita Aristòtil?

5.

“...Anomeno terme mitjà de la cosa el que és igualment distant de tots dos extrems, i aquest és un i el mateix per a tothom; i en relació a nosaltres, el que ni és massa ni massa poc, i aquest no és ni un ni el mateix per a tothom.

Per exemple, si deu és molt i dos és poc, es pren el sis com a terme mitjà quant a la cosa, perquè sobrepassa i és sobrepassat en una quantitat igual, i en això consisteix el mitjà segons la proporció aritmètica. Però respecte de nosaltres no s’ha d’entendre així, perquè si per a un és molt menjar-se deu lliures i poc menjar-se’n dues, l’entrenador no prescriurà sis lliures, perquè probablement aquesta quantitat també serà molt per a aquell que ha de prendre-la, o poc: per a Miló, poc (Miló era un famós atleta del segle VI a.C., que es menjava una ració diària de més de 8 quilos de carn, la mateixa quantitat de pa i gairebé 10 litres de vi); per al gimnasta principiant, molt. I això mateix si es tracta de la cursa i de la lluita. Així, doncs, tot coneixedor fuig de l’excés i del defecte, i busca el terme mitjà i el prefereix; però el terme mitjà no de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres...”.

ARISTÒTIL: Ètica a Nicòmac.

- Quina diferència hi ha entre el terme mitjà “quant a la cosa” i “en relació a nosaltres”?

6.

“ ... Diem que el bé que hom persegueix per ell mateix és un fi més complet que el que ho és en funció d’un altre, i que el que mai no ha estat escollit per raó d’un altre és un fi més complet que els que han estat escollits adés per ells mateixos adés per raó d’un altre; i, senzillament, és un fi complet l’escollit sempre per ell mateix i mai per raó d’un altre. En aquest sentit, la felicitat és el que més ho sembla, perquè l’escollim sempre per ella i no per un altre bé, mentre que l’honor i el plaer i la intel·ligència i la virtut, la que sigui, els escollim, sí, per ells- car res que se’n derivés no ens impediria escollir-ne cap- però també per gràcia de la felicitat, perquè per ells tenim la impressió d’haver de ser feliços, mentre que la felicitat ningú no l’escull per gràcia d’aquests béns ni per cap altre de cap manera...”

Aristòtil, Ètica a Nicòmac, 1097 a-b.