NOMOS I PHYSIS

SOFISTES
Contemporanis de Sòcrates (segle Va. C.)		Posteriors a Sòcrates (segles V-IV a. C. )
Protàgores Gòrgies	Hípies d’Elis Pròdic de Ceos	Cal·licles Antifont
Defensen la supremacía de la llei sobre la natura. El nomos per damunt de la physis. Les lleis justes són les lleis útils.		Defensen la superioritat de la llei natural La justicia és el predomini dels forts

EL CONFLICTE ENTRE PHYSIS I NOMOS
A partir dels sofistes apareix una oposició entre aquests dos termes, que en ells hauran d'entendre's així:
Nomos és el conjunt de lleis i normes convencionals. Són el fruit d'un pacte entre les persones, són relatives i canvien  segons les circumstàncies.
Physis expressa allò natural, les lleis i normes alienes a tot acord o convenció. Tenen el seu origen en la pròpia naturalesa de l'ésser humà. No són relatives, són inamovibles i absolutes.
TEORIES DEFENSADES PELS SOFISTES.
A. Defensa del dret positiu.
És  difícil determinar que part de les lleis i les normes són per physis, són naturals, hem d'atenir-nos per tant als  límits al dret positiu. És mèrit dels sofistes haver realitzat la primera crítica a la llei natural:
1. La constitució considerada fins llavors d'índole gairebé sagrada apareix ara, almenys en gran manera, com el resultat de factors històrics i interessos de grup.
2. No es pot acceptar sense més, que les lleis estiguin basades en la naturalesa humana. S'adonen que moltes lleis que es venien acceptant com originades per un llei natural tenien molt de convencionals.
3. En les primeres reformes constitucionals es trobaven  que s'havia de respectar determinades lleis que per tradició es consideraven naturals. Fonamentalment lleis consuetudinàries (lleis no escrites i de prestigi) les més difícils de reconèixer com no naturals.
Els sofistes realitzen una labor crítica, es pregunten Què és la llei natural?, Què és la naturalesa humana? Cada sofista respondrà de diferent manera solucionant el conflicte entre physis i nomos de diferent forma.
B. Teories  iusnaturalistas.
Trobem aquí dues postures diferents:
1. Equilibri entre Physis i nomos: Protàgores.
Ha d'existir una harmonia entre physis i nomos: la llei no està en contradicció amb la naturalesa sinó que és una espècie de desenvolupament o apèndix d'ella que la perfecciona.
Les lleis no són d'origen diví ni tampoc sorgeixen espontàniament, són el resultat de l'acció racional i intel·ligent de les persones que les realitzen. Són l'única manera de regular la convivència, sense legalitat sorgiria la tirania. La llei posa límit a aquesta possibilitat.
En contra d'una hipotètica "Edat d'Or" -el punt de partida seria considerar l'existència al principi d'un ésser humà en estat natural regit per una legislació perfecta-, es parteix d'una societat anómica i es comença un camí de perfeccionament de la justícia -diké- a través de la raó. Hi haurà millors o pitjors legislacions però aquestes mai són totalment naturals o immutables. Les lleis i normes més correctes són les democràtiques de la ciutat d'Atenes.
2. Predomini de la physis sobre el nomos.
La moral vigent és antinatural. No només és convencional  sinó que a més és contrària a la naturalesa. Hi ha també dues postures segons siguin demòcrates o de tendència autoritària.
a) Igualitaristas.
La naturalesa és igualitària pel que cal defensar al més feble.
Antifonte i Hippias: els semblants són iguals per naturalesa i no estan emparentats per llei -nomos- sinó per naturalesa -en contra de la discriminació racial-.

“Solem enaltir i respectar a els qui procedeixen de família il·lustre i no enaltir ni respectar a els qui no procedeixen de família il·lustre. En això ens portem entre nosaltres com els bàrbars, ja que tots som per naturalesa iguals, tant els bàrbars com els grecs.”
Antifonte, DK II, 352-353

Els éssers humans són iguals per naturalesa (tenen les mateixes necessitats) però tota la resta (El que es considera bo o dolent, just o injust, lloable o reprovable) és relatiu segons els costums, l'educació i la condició social.
En contra de la teoria de Protàgores afirmen que la legislació és alguna cosa necessària però no és capaç de formar als ciutadans fer-los justs i raonables. Hem d'anar més enllà a la physis i fonamentar en ella les nostres lleis.
La llei -nomos- no és el resultat de la naturalesa, com afirmava Heràclit, sinó alguna cosa enfrontat a ella. Defensen la independència de l'individu enfront de la polis legal. Posen l'accent sobre l'aspecte repressor de la legalitat intentant salvar a l'individu de la pressió de la polis.

"La justícia consisteix en no transgredir els preceptes legals de la polis pel  fet que un pertany com a ciutadà. Un home se serviria de la justícia traient el màxim profit per a si mateix si davant testimonis defensa la sobirania de les lleis, mentre que quan està sol i sense testimonis, defensa els dictats de la naturalesa. En efecte, les disposicions legals (nomos) són artificials, però les de la naturalesa són necessàries. Les lleis existeixen per convenció i no són naturals, però els dictats de la naturalesa són naturals i no convencionals.
Si algú que infringeix els preceptes legals és capaç d'ocultar la seva conducta davant els qui els han establert, quedarà lliure d'infàmia i càstig; si no és capaç d'ocultar la seva conducta, no. Per contra, si algú s'oposa més enllà del possible a les exigències innates imposades per la naturalesa, el dany no serà menor perquè és capaç d'ocultar la seva conducta, ni serà major perquè ho sap tothom. I és que en tal caso el dany no prové de l'opinió dels homes sinó de la veritat de les coses. La recerca sobre tot això té la seva raó de ser en què la majoria de les accions justes segons la llei (nomos) són hostils a la naturalesa (physis)"
Antifonte, fr. 44, I-II

Licofrón i Alcidabas són demòcrates radicals. Defensen l'extensió de la democràcia reclamant els drets de la dona, el dret de ciutadania per tots els que visquin a la ciutat i l'abolició de l'esclavitud.
b) Defensa de la llei del més fort: Calicles i Traxímaco.
És defensada per sofistes de la segona època de tendència autoritària.
ja que el fonament ha de ser la naturalesa humana, hem de saber com podem conèixer-la: quin és la manera pròpia i intrínseca de comportar-se els éssers humans?. Això no és fàcil de saber perquè el nostre comportament està condicionat per l'aprenentatge, els hàbits i les normes que ens han anat inculcant al llarg de la nostra vida.
Què és el natural en l'ésser humà? : Allò que queda si eliminéssim tot el que hem adquirit pels ensenyaments que hem rebut. Aquests sofistes prenen com a exemple de naturalesa humana, prescindint dels elements culturals adquirits, al nen i a l'animal. D'aquests models dedueixen que només hi ha dues formes naturals de comportament:
 La recerca del plaer: el nen somriu quan està feliç i plora quan sent dolor.
El domini del més fort: en els animals el mascle més fort domina als altres. La naturalesa del fort imposa la seva supremacia.
Calicles afirma que el nomos contradiu a la naturalesa. La naturalesa fa als éssers humans desiguals, per aquest motiu preval el dret del més fort. En canvi, la llei tendeix a igualar-los, amb el que s'oposa a aquella afavorint als més febles. No ha de ser així, han de prevaler els més forts, hàbils i astuts, també en la vida de la ciutat.