TEXTOS UNITAT 6

1.

El temps fou creat amb el món

“...Potser algú d’esperit lleuger divagarà a través de les imatges dels temps anteriors a la creació i es preguntarà –ple d’admiració per tu, Déu omnipotent i Creador de tot –per què vas deixar passar innombrables segles abans d’emprendre una obra tan gran. Jo li diré simplement que es desperti i s’adoni que s’admira de coses falses. Ja que, com havien de passar innombrables segles, si encara no els havies fet tu, autor i creador dels segles? Podia existir un temps que no fos creat per tu? I si no havia existit el temps, com podia passar? Ara bé, tu ets el creador del temps (...). I si abans del cel i de la terra no hi havia temps, per què preguntar què feies aleshores? Ja que no n’hi havia d’aleshores, allà on no existia el temps. A més, tot i que tu existies abans del temps, no el precedeixes en el temps. Contràriament, no series anterior a tot temps. Precedeixes tots els temps passats amb l’excel·lència de la teva eternitat sempre present. I ets superior a tots els temps futurs perquè encara han d’arribar, i quan arribin ja hauran passat. Tu, en canvi, ets el mateix i els teus anys no passaran [Salm 102, 27]. Els teus anys no van ni vénen. Els nostres anys vénen i se’n van, i així tots se succeeixen. Els teus anys estan tots junts, perquè romanen (...). Els teus anys són un dia. I el teu dia no és un dia quotidià, sinó un avui. Perquè el teu avui no cedeix al demà ni succeeix al dia d’ahir. El teu avui és l’eternitat”.

SANT AGUSTÍ: Confessions, XI, 13.

2.

“...Sobre allò que creiem de Déu, hi ha un doble ordre de veritat. Hi ha certes veritats de Déu que sobrepassen la capacitat de la raó humana, com és, per exemple, que Déu és u i tri. N’hi ha d’altres que poden ser assolides per la raó natural, com l’existència i la unitat de Déu, etc.; les quals fins i tot demostraren els filòsofs guiats per la llum natural de la raó (...)”.

TOMÀS D’AQUINO: Summa contra Gentils.

- Quins dos tipus de veritats existeixen en relació a la capacitat de la nostra raó?

3.

“...L’existència de Déu es pot demostrar per cinc vies. La primera i més clara es fonamenta en el moviment: És innegable, i consta pel testimoni dels sentits, que en el món hi ha coses que es mouen. Doncs bé, tot allò que es mou és mogut per una altra cosa, ja que no hi ha res que es mogui si no és quan està en potència respecte d’allò per al qual es mou. En canvi, moure requereix estar en acte, perquè moure no és altra cosa que fer passar quelcom de la potència a l’acte, i això només ho pot fer allò que està en acte, a la manera com allò que és calent en acte, per exemple, el foc, fa que una soca, que està calenta en potència, passi a estar calenta en acte.

Ara bé, no és possible que una mateixa cosa estigui, alhora, en acte i en potència respecte del mateix, sinó respecte de coses diverses: allò que, per exemple, és calent en acte, no pot ser calent en potència, sinó que, en potència, és alhora fred. Per tant, és impossible que una cosa sigui pel mateix i de la mateixa manera motor i mòbil, com també ho és que es mogui a si mateixa. Per consegüent, tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Però si allò que mou un altre és, al seu torn, mogut, cal que el mogui un tercer, i a aquest un altre. Però no es pot seguir indefinidament, perquè així no hi hauria un primer motor i, per tant, no hi hauria cap motor, perquè els motors intermedis només mouen en virtut del moviment que reben del primer, igual que un bastó no mou res si no l’impulsa la mà.

Per consegüent, cal arribar a un primer motor que no sigui mogut per ningú, i aquest és el que tothom entén per Déu”.

TOMÀS D’AQUINO: Summa Teològica.

- Subratlla al text el que correspon a cascun dels passos de què consta aquesta primera via.

4.

“ Però la distinció que hi ha entre ells és aquesta: el coneixement intuïtiu d’una cosa és de tal indole, que en virtut d’ ell es pot saber si la cosa existeix, al moment l’enteniment jutja que existeix i coneix evidentment que existeix, a no ser que se’n vegi impedit per la imperfecció de tal coneixement (...)

Coneixement abstractiu és aquell en virtut del qual no es pot saber evidentment d’una contingent si existeix o no existeix. En aquest sentit, el coneixement abstractiu abstreu de l’existència i no existència, perquè ni per ell no es pot saber evidentment d’una cosa existent que existeix, ni d’una cosa no existent que no existeix, per oposició al coneixement intuïtiu”.

G. Ockam, Comentari al Llibre de les Sentències

- Quina diferència estableix Ockham entre el coneixement intuïtiu i el coneixement abstractiu?

5.

“La ciència s’ocupa de les proposicions i els seus termes, i els termes indiquen coses singulars. Ho comprens, Adso? Jo haig de creure que la meva proposició funciona perquè així m’ho ha dit l’experiència, però per creure-ho hauré de suposar l’existència de lleis universal si, tanmateix, no en puc parlar, perquè el mateix concepte d’existència de lleis universals, i d’un ordre donat de les coses, ja implicaria que Déu en fos presoner, i Déu és una cosa tan absolutament lliure que, si ho volgués, amb un sol acte de la seva voluntat, podria fer que el món fos d’una altra manera”.

U. Eco, El nom de la rosa.

- Com defineix l’autor la voluntat?

- Explica les diferències entre una voluntat lliure i una voluntat amb saviesa.

6.

“...Com demostren tots els qui han meditat sobre la vida política i els exemples dels quals

està plena la història, cal que qui disposa una república i n’ordena les lleis pressuposi que tots els homes són dolents, i que posaran en pràctica les seves perverses idees sempre que se’ls presenti l’ocasió de fer-ho lliurement. (...)

Els homes tan sols obren bé per necessitat, però arreu on es pot elegir i hi ha llibertat d’acció immediatament s’omple tot de confusió i de desordre. Per això es diu que la fam i la pobresa fan que els homes siguin enginyosos i les lleis els fan bons. I quan una cosa funciona bé per ella mateixa no és necessària la llei, però així que desapareix aquest bon costum, aleshores la llei es fa necessària urgentment”.

MAQUIAVEL: Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi.

- En què es basa l’autor per pressuposar que “tots els homes són dolents”?

- Quines conseqüències extreu d’aquesta constatació?

7.

“...Un príncep, doncs, ha de tenir una gran cura que mai no li surti de la boca res que no estigui ple de les cinc qualitats esmentades, i que sembli, quan el vegin i el sentin, tot bondat, tot bona fe, tot integritat, tot humanitat, tot religió. I no hi ha res més necessari que aparentar que es té aquesta darrera qualitat. Els homes en general jutgen més pels ulls que per les mans; perquè veure pertany a tothom, i tocar només a uns quants. Tothom veu allò que sembles, però pocs comprenen allò que ets”.

MAQUIAVEL: El príncep.

- Per què és tant important per al príncep aparentar que és virtuós?