TEXTOS UNITAT 11

1.

“...Heràclit va refusar el testimoni dels sentits perquè mostraven les coses com si tinguessin durada i

unitat (...) Però tindrà eternament raó en dir que l’ésser és una ficció buida. El món “aparent” és l’únic existent: el “món veritable” no és més que un afegit mentider”.

NIETZSCHE: El crepuscle dels ídols.

- Per què afirma Nietzsche que el “món veritable no és més que un afegit mentider”?

2.

“...La fe cristiana és, des del principi, sacrifici de tota llibertat, de tot orgull, de tota autocertesa de l’esperit; és alhora submissió i befa de si mateix, mutilació de si mateix. Hi ha crueltat i hi ha fenicisme religiós en aquesta fe, exigida a una consciència reblanida, complexa i molt aviciada: el seu pressupòsit és que la submissió de l’esperit produeix un dolor indescriptible, que tot el passat i tots els hàbits d’aital esperit s’oposen a aquest absurdissimum [cosa totalment absurda] que li és presentat com a “fe” (...)

Allò que ens deixa meravellats en la religiositat dels grecs antics és la indòmita plenitud d’agraïment que hi brolla: -és una mena molt aristocràtica d’home la que adopta aquesta actitud davant de la natura i davant de la vida!- Més endavant, quan la plebs assoleix la preponderància a Grècia, hi prolifera el temor també

en la religió; i el Cristianisme s’estava preparant.

NIETZSCHE: Més enllà del bé i del mal.

- Quines diferències assenyala Nietzsche entre la fe cristiana i la religiositat dels antics grecs?

3.

“...Déu ha mort! Déu és mort! I nosaltres l’hem matat! Com podrem consolar-nos els assassins més assassins de tots els assassins? Allò de més sant i de més poderós que el món posseïa fins ara s’ha dessagnat sota els nostres ganivets. Qui pot netejar-nos aquesta sang? Quines cerimònies expiatòries o quins jocs sagrats haurem d’inventar? No ens supera la grandesa d’aquest fet? No hauríem de convertir-nos en déus nosaltres mateixos, només per semblar-ne dignes? No hi ha hagut mai un fet més gran i tots els qui neixin després de nosaltres pertanyeran a una història superior a tota la història precedent, a causa d’aquest fet.

NIETZSCHE: La Gaia ciència.

- Quin significat tenen les preguntes que sorgeixen just després de “la mort de Déu”?

4.

El Nihilisme

“...Una vegada admesos aquests dos fets, que l’esdevenir no té cap objectiu i que no està dirigit per cap unitat global en la qual l’individu es pugui sumir completament com a element d’un valor suprem, queda una escapatòria possible: condemnar per il·lusori tot aquest món que l’esdevenir i inventar un món situat més enllà, que seria el món veritable.

Però en el moment en què l’home descobreix que aquest món només està edificat damunt de les seves necessitats psicològiques i que no hi ha cap fonament per creure-hi, comença a prendre cos la darrera forma del nihilisme que implica la negació del món metafísic i impedeix creure en un món veritable.

Arribats a aquest estadi, es reconeix que la realitat de l’esdevenir és l’única realitat i es prohibeixen tots els camins alternatius que puguin conduir a la creença en altres móns i en falsos déus.

NIETZSCHE: La voluntat de poder.

- En què consisteix el Nihilisme segons aquest text?

- Quines conseqüències es deriven del Nihilisme per a la humanitat?

5.

Apol·lo i Dionís

“Fins ara hem estat considerant el que és apol·lini i la seva antítesi, el que és dionisíac, potències artístiques que brollen de la naturalesa mateixa, sense mediació de l’artista humà, i en les quals troben satisfacció per primera vegada i per via directa els instints artístics d’aquella: d’una banda, com a món d’imatges del somni, la perfecció del qual no manté cap connexió amb l’altura intel·lectual o amb la cultura artística de l’home individual; d’altra banda, com a realitat embriagada, la qual, al seu torn, no presta atenció a aquest home, sinó que fins i tot intenta anihilar l’individu i redimir-lo per mitjà d’un sentiment místic d’unitat. Respecte d’aquests estats místics immediats de la naturalesa, tot artista és un “imitador” i, certament, o un artista apol·lini del somni o un artista dionisíac de l’embriaguesa o, en fi –com, per exemple, en la tragèdia grega -, alhora un artista del somni i un artista de l’embriaguesa dionisíaca i en l’ autoalienació mística, es prosterna solitari i apartat dels cors entusiastes, i al qual aleshores es fa manifest, a través de l’influx apol·lini del somni, el seu estat, és a dir, la seva unitat amb el fons més íntim del món, en una imatge onírica simbòlica.”

F. NIETZSCHE: El nacimiento de la tragedi

a,2. ( traducció )

6.

El superhome

“Zaratustra parlà així a la gent:

Jo us predico el superhome. L’home és quelcom que ha de ser superat. Què heu de fer per supe

rar-lo? Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran

ma

rea i recular fins a la bèstia en comptes de superar l’home? Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya do

lorosa. I precisament això ha de ser l’home per al superhome: una riallada o una vergonya dolorosa. Heu seguit e

l camí des del cuc fins a l’home i encara en vosaltres hi ha moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu

simis i ara l’home és encara més simi que qualsevol simi. Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig planta, mig fantasma. Però potser us dic que us torneu fantasmes o plantes?

Mireu, jo us predico el superhome! El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra! Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no. Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena!

Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra!

Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: -ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar- se del cos i de la terra. Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptat d’aquesta ànima!”

F. NIETZSCHE: Així parlà Zaratustra.

7.

La inversió dels valors

“-Vol algú mirar cap avall i contemplar el misteri de com es fabriquen els ideals a la terra? Qui té valor per a fer-ho...? Esplèndid! Aquí la mirada s’obre vers aquest obrador fosc. Espereu una mica, senyor Indiscret i Temerari. Els vostres ulls han d’acostumar-se a aquesta llum falsa que s’irisa...

- No veig res, però sento molt millor. Es tracta d’un murmuri i d’un xiuxiueig cauts, malignes, suaus, que provenen de tots els angles i de tots els racons. Em sembla que hom diu mentides. Una suavitat dolça s’enganxa a cada so. No hi ha dubte que la feblesa ha de convertir-se fal·laçment en mèrit i guany. És exactament tal com vós heu dit.

- Endavant!

- I la impotència que no es rescabala es converteix en “bondat”, la baixesa plena de temença, en “humilitat”, la submissió a aquells qui s’odia, en “obediència” (és a dir, obediència a un del qual diuen que mana i determina aquesta submissió, a un que anomenem Déu). Allò que és inofensiu en el feble, la mateixa covardia, que en té molta, la seva actitud d’esperar a la porta, la seva actitud d’haver d’esperar necessàriament, rep aquí un bon nom: el de “paciència”, i s’anomena també la virtut. El fet de no poder venjar-se s’anomena no voler venjar-se i fins i tot potser perdó. [...] Una atmosfera dolenta! Em fa l’efecte que aquest obrador on es fabriquen ideals put a mentides manifestes.

-[...] Si haguéssiu de refiar-vos únicament de les seves paraules, sospitaríeu que us trobeu enmig dels homes del ressentiment?”

F. NIETZSCHE: La genealogia de la moral.

8.

“ Què és llavors la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies, antropomorfismes, comptat i debatut, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poètica i retòricament i que, després d'un perllongat ús, un poble considera ferms, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de les quals s'ha oblidat que ho són; metàfores que s'han tornat gastades i sense força sensible, monedes que han perdut la seva encunyat i no són ara ja considerades com monedes, sinó com metall. No sabem encara d' on procedeix l' impuls cap a la veritat, doncs fins a ara solament hem parat esment al compromís que la societat establix per a existir: ser veraç, és a dir, utilitzar les metàfores usuals; per tant, solament hem parat esment, dit en termes morals, al compromís de mentir d'acord amb una convenció ferma, mentir gregàriament, d'acord amb un estil vinculant per a tots. Certament, l'home s'oblida que la seva situació és aquesta; per tant, menteix de la manera assenyalada inconscientment i en virtut d'hàbits seculars ?i precisament en virtut d'aquesta inconsciència, precisament en virtut d'aquest oblit, adquireix el sentiment de la veritat?.

F. Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral